10 de des. 2010

La confiança dels cavalls

Molt a desgrat seu, els cavalls són per naturalesa porucs i, per tant, desconfiats. Poc o molt, qualsevol èquid ho és. Quan sentim a dir que un cavall és “molt nerviós” hauríem d’entendre que és en realitat molt desconfiat. Aquesta desconfiança innata és conseqüència de la seva por ancestral a ser devorat, cosa que provoca la seva necessitat de fugir. Encara que avui dia aquesta circumstància no és habitual, hem de tenir present que el cavall és un animal molt antic, amb més de quaranta milions d’anys d’evolució, i fins fa poc temps era presa dels grans carnívors. Les seves parentes de la sabana, les zebres, continuen sent víctimes dels predadors. Sens dubte, és molt aviat encara perquè els èquids perdin la informació genètica que els fa sentir preses potencials i romandre sempre a l’aguait.

Quan fa uns cinc mil anys els homes van començar a domesticar cavalls per a l’agricultura, el transport o la guerra, els van donar protecció i seguretat implícites. Aquest i no un altre és el gran pacte entre ambdues espècies, un dels motors principals de la nostra civilització, i no hauria estat possible si els uns no poguessin satisfer les necessitats dels altres, d’una manera recíproca. Força a canvi de protecció. I malgrat la nostra protecció, la por dels cavalls no ha desaparegut del tot, tan sols s’ha transformat en desconfiança, capaç de provocar també la fugida però dins els límits de la protecció. Aquesta desconfiança varia en funció de la sang i es modifica d’acord amb els aprenentatges, però sempre és present o residual i explica bona part, si no la totalitat, dels comportaments habituals i sobretot puntuals dels cavalls.

Qualsevol cavall domesticat, quan no treballa i es troba establat o bé aviat dins un recinte que considera segur, es comporta d’una manera tranquil.la i troba en el menjar la seva font principal de satisfacció. Però el mateix cavall, quan decidim fer-lo treballar, pot oferir mostres de desconfiança proporcionals a les novetats o dificultats del treball i també a les aptituds o mancances de qui el faci treballar. Depenent de qui el meni o de què li faci fer, el mateix cavall tindrà un comportament o un altre. I això és així perquè només hi ha dues maneres d’apaivagar la desconfiança d’un cavall domesticat fora de la seva rutina herbívora: l’aprenentatge permanent i l’obtenció de la seva confiança.

Els cavalls només poden confiar en allò que han après que no constitueix un perill per a la seva integritat. Desconfien de tot el que desconeixen o no reconeixen, i per tant hem d’introduir-los o mostrar-los com més situacions, fenòmens o objectes sigui possible perquè s’adonin que no són cap amenaça. La seva gran capacitat d’aprenentatge ens permetrà tenir èxit sempre que siguem pacients, constants i decidits alhora. Però com que la realitat no és sempre previsible, el cavall ha d’afrontar periòdicament situacions o fenòmens desconeguts que fan aflorar de nou la seva desconfiança innata. En aquests casos, la confiança de l’animal en la persona que el mena, a peu pla i sobretot muntat, és cabdal perquè mantingui la calma o recuperi la tranquil.litat.

El cavall, quan treballa, pot fer-ho d’una manera rutinària o bé novedosa. Les rutines, perquè són conegudes, li agraden, o més ben dit, hi confia. Així, durant els exercicis a la pista hípica o mentre llaura la terra, es mostrarà normalment tranquil i confiat perquè són activitats conegudes amb poques possibilitats de generar sorpreses. Per contra, una cavalcada per paratges poc coneguts o les primeres ferrades tindran més o menys èxit si la persona que l’acompanya és capaç de donar-li més o menys confiança.

Per tot això, la dificultat més gran que afronta algú que comença a relacionar-se amb els cavalls és aconseguir donar-los confiança i seguretat sense conèixe’ls prèviament, cosa que s’aconsegueix fàcilment posant-nos dins la seva pell, parlant-los i actuant sempre amb paciència, decisió i bon tracte. Al cavall li agrada la pau, el neguit l’incomoda, però com que és poruc de mena, si es troba en llibertat buscarà la pau davant del perill per mitjà de la fugida, i si no pot fugir, perquè està domesticat, ens necessitarà per mantenir la calma, agraint amb voluntat i esforç la nostra confiança.

28 d’ag. 2010

VIATGE A CAVALL

CASTELLS DE LA SEGARRA

Un autèntic viatge al món medieval, des de la vall del Corb fins al riu Llobregós

Cal Perelló, a l’Ametlla de Segarra, organitza el primer viatge amb cavalls que uneix els castells més emblemàtics de la Segarra i d’altres nuclis i monuments medievals de la comarca. Una cavalcada única de més de cent quilòmetres que ens permet recórrer durant tres, quatre o cinc dies, primer de sud a nord i després de nord a sud, l’antiga terra dels castells, tot admirant en silenci els camps de cereal, els marges, les cabanes de pedra i la diversitat de fauna i paisatge que la caracteritzen.

Pensada per a dos, tres o màxim quatre persones, amb o sense experiència i cavalcant una mitjana de sis hores diàries, en aquest viatge travessem els rius Cercavins, Ondara i Sió, i entre quinze i trenta pobles segarrencs, dinem sempre en ruta, i sopem, dormim i esmorzem en les cases rurals més acollidores de la zona. Lleugers d’equipatge (tot allò que us càpiga en unes alforges), pretenem ficar-nos dins la pell dels antics cavallers per fer un autèntic viatge al passat.






RUTA CURTA 3 DIES / 2 NITS

DIA 1: L’Ametlla de Segarra – Masdebondia – el Talladell – Altet – Ossó de Sió (25 km)
Sortim de Cal Perelló en direcció a Montornès de Segarra i d’aquí, seguint la vall del riu Cercavins, arribem al poble clos de Masdebondia, una antiga possessió de l’ordre del Temple que s’ha conservat intacta fins als nostres dies. Hi entrem a cavall per visitar-lo i després continuem fins al Talladell creuant el riu Ondara. Travessem el Talladell i ens dirigim a Altet, on ens aturem per fer un picnic i descansar. A la tarda continuem en direcció als plans de Conill, on veurem un antic poblat medieval avui abandonat i hi podrem observar el vol de les nombroses aus estepàries i rapinyaires que viuen en aquest indret silenciós i solitari. Des d’aquí, i quan sigui possible cavalcant camp a través, arribarem a Ossó de Sió. Sopem, dormim i esmorzem a Cal Guim.

DIA 2: Ossó de Sió – Bellver de Sió – Montroig – les Pallargues – les Sitges – Florejacs (18 km)
El segon dia recorrem una distància menor per poder visitar els tres castells del Sió. Després d’esmorzar sortim de Cal Guim d’Ossó cap al poble de les Pallargues, passant primer pels nuclis medievals d’Ossó, Bellver i Montroig. A les Pallargues fem visita guiada al castell i després continuem cap al castell de les Sitges pel tossal de Sant Cristòfol i la masia de Can Porta. Un cop al castell, desmuntem, fem un picnic i descansem, genets i cavalls, fins a primer hora de la tarda, en què iniciem el descens cap a Florejacs, on podrem visitar el castell (opcional) i recórrer a cavall i a peu un dels pobles medievals més ben conservats de la comarca. Ens allotjarem a Les Salades, on també soparem.

DIA 3: Florejacs – Concabella – l’Aranyó – la Curullada – Granyanella – Montornès – l’Ametlla (40 km)
Per als que hagin triat la versió curta d’aquesta ruta, aquesta és la jornada de retorn a Cal Perelló. És alhora la més llarga i la més emocionant perquè travessem completament la Segarra de nord a sud seguint antics camins de carro i ferradura i també, entre la sega i la sembra del cereal, molts trams de camp a través. Sortim aviat de Florejacs cap a Concabella, travessem el riu Sió i després ens aturem al castell de l’Aranyó, on va néixer l’escriptor Manuel de Pedrolo, per abeurar-hi els cavalls abans de fer cap al castell de la Curullada, a l’ombra del qual farem un picnic i descansarem genets i cavalls. A la tarda baixarem a la vall de l’Ondara, pujarem a Granyanella i ens dirigirem cap a Montornès de Segarra, des d’on accedirem a l’Ametlla pel camí de les Caelles.



RUTA MITJA 4 DIES / 3 NITS

DIES 1 I 2:
Els mateixos itineraris que la ruta curta 2 dies / 3 nits

DIA 3: Florejacs – Ratera – Concabella – Hostafrancs (20 km)
Aquest dia el dedicarem a recórrer a cavall la vall del Sió, passant per alguns dels seus nuclis i castells més ben conservats. Des de Florejacs ens dirigirem cap al sud fins al poble de Ratera, on podrem admirar l’antic castell reconvertit en molí. Després, a Concabella, ens trobarem amb un dels col.lossos de la Segarra, un gran castell que avui dia és un centre d’interpretació de la ruta. Aquí dinarem i descansarem, i a la tarda ens dirigirem primer a Torrefeta i després a Hostafrancs, on ens allotjarem a Cal Maso.

DIA 4: Hostafrancs – Montcortès – l’Aranyó – la Curullada – Granyanella – Montornès – l’Ametlla (25 kms)
En l’últim dia d’aquesta ruta sortim de la Cardosa en direcció a la Curullada, on tornarem a trobar un gran castell recentment restaurat però no visitable. Després davallem a la vall del riu Ondara, travessem el reguer i pugem fins a la vila closa de Granyanella, que recorrerem a cavall abans de fer cap a Granyena, que va ser la primera comanda templera de Catalunya. Hi fem un picnic i a la tarda tornem a l’Ametlla per Montornès de Segarra.


RUTA LLARGA 5 DIES / 4 NITS

DIES 1 I 2:
Els mateixos itineraris que la ruta curta 2 dies / 3 nits

DIA 3: Florejacs – Palou – Selvanera – Talteüll – Palouet (14 km)
Aquesta és la jornada més llarga i podríem dir salvatge de la ruta llarga de cinc dies i quatre nits, ja que travessarem tot el nord de la Segarra d’oest a est en direcció a la vall del Llobregós, travessant espais de gran riquesa natural pràcticament deshabitats, fins arribar al petit poble de Palouet, on sopem i dormim a la casa rural Can Cuadros.

DIA 4: Palouet – Vicfred – Sant Guim de la Plana – Castellmeià – la Cardosa (18 km)
Després d’esmorzar sortim de Can Cuadros en direcció a Vicfred, on podrem admirar l’últim gran castell de la ruta i després continuem cap a la vila closa de Sant Guim de la Plana, on fem un picnic. A la tarda reprenem la ruta cap al Llor i Castellmeià, la Prenyanosa i finalment el castell de la Cardosa, al poble del mateix nom, on sopem i dormim.

DIA 5: La Cardosa – la Curullada – Granyanella – Granyena – l’Ametlla de Segarra (20 km)
L’últim dia de ruta és molt relaxat. Sortim de la Cardosa en direcció a la Curullada, travessem el riu Ondara i pugem a la vila closa de Granyanella i després anem fins a Granyena, que va ser la primera comanda templera de Catalunya. Hi fem un picnic i a la tarda tornem a l’Ametlla per Montornès de Segarra.



Les dates de sortida sempre són obertes, però preferentment tots els dilluns, dimarts i dimecres, des del mes de març fins al mes de desembre. També es pot fer amb cavall propi. Els preus inclouen allotjament, manutenció de genets i cavalls i assegurança. No inclouen begudes ni ticket d’entrada als castells.

Més informació i reserves info@calperello.net

12 d’abr. 2010

GEGANTS DEL SEGLE XXI




De tan acostumats com estem a veure diàriament el nostre paisatge, de vegades ens costa valorar-lo com es mereix. Les persones que es van establir ara fa mil anys ens els diversos nuclis habitats de la Segarra, així com les més de trenta generacions que els van seguir fins fa només unes dècades, van convertir tota aquella terra boscosa de frontera, abrupta i solcada per valls i comalades, en un inacabable jardí romànic, de tramuntana a migdia i de llevant a ponent.

Amb l’única ajuda de les pròpies mans, les bèsties de càrrega i algunes eines senzilles com aixades, pales i cabassos, van aconseguir després de molts anys realitzar un feina titànica que avui dia només ens plantejaríem de fer amb la maquinària pesant de què disposem, bo i renunciant per descomptat a poder-la culminar amb l’harmonia que aquells primers colons van aconseguir.

Arrencar de bell antuvi el bosc omnipresent, modelar els vessants dels turons convertint-los en llargues escales de feixes per conrear, recollir la pedra aflorada per alçar centenars de quilòmetres d’amples i en alguns casos sorprenentment altes parets de marge, encaixant les pedres de qualsevol mida i forma, una a una, com peces de trencaclosques sense cap més argamassa que la terra i després les arrels dels arbres que hi plantaven, i finalment construir una de les xarxes de camins i senders més densa del nostre país, són feines que van saber i van poder fer gràcies a la seva saviesa ancestral, la seva força i determinació i el seu instint de supervivència.

Mil anys després, els habitants i els visitants de la Segarra, com també passa en altres indrets de Catalunya, encara ens podem emocionar si ens aturem a contemplar, amb calma i tranquil.litat, el que encara queda d’aquella obra popular extraordinària -la nostra particular muralla xinesa- que va començar dissortadament un procés de degradació encara no aturat per culpa de la mecanització ràpida i radical de les feines agrícoles i la consegüent despoblació dramàtica del món rural.

Moltes parets tantes vegades refetes i ara oblidades s’ensorren a cada aiguat desfent els bonics pentagrames que dibuixaven, mentre les notes musicals dels ametllers mai més esporgats són ara espectres vegetals mutilats per l’abandó. La major part de les pallisses i cabanes que van aixoplugar pagesos i bestiar durant segles són ara joguines de la pluja i el vent, i cada cop més els camins antics capriciosos flanquejats d’herbes i flors són sepultats per tones de grava, formigó i asfalt en benefici dels motors de combustió.

Pocs se’n planyen i molt pocs fan res. No hi ha subvencions –ni tan sols per als que malden per evitar-ho-, no hi ha plans d’actuació o protecció, no hi ha memòria.

L’únic futur que els gestors del nostre temps han projectat per al nostre paisatge és la construcció massiva de parcs eòlics que converteixen les crestes dels turons en simples peanyes dels aerogeneradors. D’aquesta manera el paisatge segarrenc deixa de ser l’objecte de la nostra contemplació per cedir amb impotència tot el protagonisme en l’horitzó a aquests gegants metàl.lics del segle XXI. L’energia eòlica és necessària per produir energia sense augmentar les emissions, però també necessitem poder continuar gaudint d’un paisatge únic i encara verge i, sobretot, la supervivència dels nuclis habitats que l’han conservat fins als nostres temps.

I malauradament els molins de vent no ajuden ni a una cosa ni a l’altra: comprometen l’únic valor present i futur que tenim –el paisatge- i no aporten ni feina ni nous habitants al territori envellit en què s’han instal.lat. L’únic valor, poc consistent, que comporta la seva arribada és una bossa anual de diners per a un grapat de propietaris afortunats i per a uns ajuntaments petits que passen sense problemes amb pressupostos ajustats.

No hi ha plans ideats perquè el paisatge, les cabanes, els marges i el nombrós patrimoni històric oblidat resultin beneficiats per la loteria eòlica -cosa que seria de justícia-, ans al contrari, temem raonablement que bona part d’aquests recursos seran destinats pels nostres gestors menys sensibles a urbanitzar cada cop més el nostre entorn rural, amb pavimentacions innecessàries de camins, enllumenats públics desproporcionats, poliesportius fantasmes o voreres anacròniques.

I, com a ironia del destí, fins i tot podria passar que alguns dels propietaris afortunats tinguessin la temptació d’invertir part de les seves retribucions anuals modificant el relleu i la composició de les seves antigues finques amb l’aju
t, ara sí, de la moderna maquinària pesant.

18 de nov. 2009

NANS I GEGANTS: LA COLLITA DE LES OLIVES



Aquesta setmana hem començat a collir les olives d’enguany i semblava que collíssim ametlles... Tots aquells fenòmens que associem normalment a la recol.lecció de les olives a la Segarra –la humitat, la boira, el vent o el fred– no han fet acte de presència aquest cop, sinó que regna una bonança inusual que ens permet feinejar amb roba d’estiu. En l’última i definitiva visita de l’any als oliverars, ens n’enduem per fi els fruits esperats que portarem sense dilació al molí per aixafar-les i obtenir-ne el suc daurat amb què cuinarem, amanirem o conservarem el menjar de l’any que ve.


La cerimònia de recol.lecció de les olives, que en el nostre cas són arbequines, evoca en part una visita a la barberia, en part una història de nans i gegants. A sota i a banda i banda de cada arbre, com si col.loquéssim una bata de perruquer al voltant del coll, disposem dues borrasses paral.leles on van caient les olives a mesura que pentinem les branques de l’oliver amb un petit rasclet, sense oblidar-nos de segellar la soca de l’arbre arran de terra amb un parell de sacs d’arpillera perquè cap oliva no marxi fora de la borrassa aprofitant el baixant de la soca.


Som quatre de colla -el Jaume, l’Eloi, l’Eva i jo- i com si fóssim nans pentinant amb rasclets la testa d’un gegant, ens col.loquem un a la creu de l’oliver per fer el dins, un altre al davant enfilat a la bancada i fent els dalts, i els altres dos a sota i a peu pla, fent els baixos en direccions oposades fins a trobar-se. Un cop alleugerit completament de fruit l’oliver, pleguem i arrosseguem les borrasses fins al següent arbre, que fa estona que s’espera bo i escoltant la música antiga que fem sonar al tros des del reproductor del cotxe.


Oliver rera oliver, avancem lentament fins al final del reng o filada, que és el lloc on aboquem el contingut d’una de les borrasses sobre l’altra construint un munt d’olives tot endevinant ja el nombre de sacs que podrem omplir fent-les entrar primer a braçades dins un cabàs i abocant-les després al sac.


De les diverses visites que fa el pagès a l’oliverar al cap de l’any, n’hi ha unes de més esperades i alhora més fugaces: és quan hi va per adobar-los, per ensofatar-los o també per llaurar-los després de les pluges desencrostant la terra i colgant l’herba nascuda. I després n’hi ha dues de més dràstiques i també més entretingudes: primer l’esporga, quan a la primavera es tallen les branques velles per estimular el creixement de les meses noves que fructificaran a l’estiu; i després, a la tardor, quan hi anem per fi a collir les olives durant uns quants dies en què, mentre treballem, anem esgranant converses banals a través de les quals qui sap si els arbres no es posen al dia en relació als temes i les persones de què han sentit a parlar any rere any, generació rere generació, mentre els descarregaven els fruits.


Només unes setmanes abans que el ritme vital dels vells olivers s’aturi temporalment i agafin, alleugerits, el son de l’hivern, confiem que la música amb què acompanyem la recol.lecció compensi, o si més no suavitzi, la inevitable pèrdua que els infligim.

22 d’oct. 2009

El foc

A Cal Perelló avui mateix hem encès el foc que ja no hi deixarà de cremar fins a la primavera. A l'Ametlla, com per tot el nostre rodal, l'encesa de les llars i estufes de llenya sol coincidir amb les pluges de tardor, que refreden progressivament l'ambient i són el senyal que esperen els pagesos per començar a sembrar, primer el blat i després l'ordi, un cop mig assaonada la terra resseca de final d'estiu.
Encara que durant uns dies ens hi hem anat resistint i volíem ajornar aquesta petita cerimònia d'entronització dels freds, a la fi hem hagut de fer el cop de cap i anar a buscar tots els estris necessaris que vam desar mesos enrera, il.lusionats però també una mica enganyats pel miratge efímer de l'estiu.
Les pluges de tardor enguany s'han fet esperar una mica, però ja són aquí. En un clima tan extrem com el de la Segarra, en què les diverses estacions configuren paisatges completament diferents sobre la mateixa base, les pluges ho són tot. Marquen el calendari del pagès i també la quotidianeïtat dels pocs residents, especialment als petits pobles on encara hi ha vida.
Definitivament ens agrada que plogui, i mentre plou ens lliurem sense cap pressa ni renou -perquè volem que continuï plovent- a tasques reservades per als dies humits i plujosos, com ara trencar ametlles, fer les últimes conserves, asclar llenya o repassar la maquinària que caldrà fer servir, quan torni a lluir el sol, per sembrar els trossos.
El vi ja fa dies que va fent-se a les tines, les ametlles collides ja són seques i llestes per vendre... però encara queden les olives, l'últim fruit -juntament amb els bolets i els codonys de marge- al qual vagarà remullar-se pacientment abans de ser collit i que ens exigirà una dosi superior d'esforç físic per fer-ho.
Dins les cases encara no fa fred, perquè els vells murs gruixuts de pedra i morter de calç encara són un obstacle important, però la humitat que aporta la pluja amara la terra, se n'allibera i es filtra per trespols, teulades, portes i finestres. Aleshores, el foc resulta el millor antídot contra aquesta invasió incòmoda d'humitat, eixuga l'ambient i ens recomforta.
D'ara endavant, la primera feina del dia, abans i tot de donar de menjar a les bèsties, serà revifar el foc de la nit abans, escurar-ne les cendres i proveir-nos de llenya per al gasto del dia. Així, el foc ens marca el canvi d'estació, perquè més enllà de les quatre estacions meteorològiques, en els climes freds tenim dues macroestacions, caracteritzades l'una per l'absència i l'altra per la presència de l'ancestral foc de llenya.
En la macroestació del foc, els pobles encara s'omplen d'una flaire inconfusible que desprenen les xemeneies i els tiratges de les estufes, informants involuntaris de les cases habitades, sempre cremant la fusta excedent del bosc i també la d'alguns arbres fruiters com l'olivera o l'ametller.
Un observador atent del nostre paisatge podria preguntar-se per què les oliveres i els ametllers de les zones properes al litoral tenen un port molt més esponerós que el dels seus parents de l'interior del país. I és que, més enllà de tenir un ritme de creixement diferent per la variació de temperatures en cada lloc, les oliveres i els ametllers de l'interior s'han esporgat sempre més severament per obtenir-ne més llenya, perquè aquí el fred durava més i era més intens i hi havia qui no tenia res més que les branques dels seus arbres per cuinar i escalfar-se.
Durant uns quants mesos, fins a l'arribada del que hom anomena bon temps, la imatge, l'escalfor i l'olor del foc ens acompanyaran tothora, fins al punt que si ens desplacem sense mudar-nos de roba sempre se sabrà d'on venim i ens convertirem en un altre objecte evocador, més o menys molest, segons la pituïtària de qui ens repassi, del recolliment i la solitud de l'hivern.

20 d’oct. 2009

L'escalivada

Aprofitant que aquesta tarda plovia a l'Ametlla, ens hem posat a pelar, netejar i congelar una altra tongada de pebrots i albergínies que ahir vaig escalivar al foc de llenya. Mentre les temperatures es mantinguin positives de matinada, sense recular cap nit, encara n'haurem de rostir molts més, perquè enguany les plantes, tot i haver donat molts fruits, encara són ufanes.
La història de la nostra escalivada, que surt a taula gairebé tots els divendres de l'any, al vespre, acompanyant la truita casolana (de la qual ja en parlarem un altre dia) i el corder (que de vegades puja dels corrals de Verdú i d'altres baixa de les pastures de l'Espunyola), deia, és una història que comença al final de l'hivern, quan preparo els planters si són de llavor meva, o pels volts de Sant Isidre, a mitjan maig, quan compro les indefenses plantetes al mercat de Cervera i en acabat les colgo d'arrel a l'hort, arrenglerades en solcs a cada tres pams.
Al cap de dues setmanes en què semblaven parades, perquè concentraven tota la seva energia en adaptar-se i fer noves arrels, les pebroteres i les albergineres comencen a créixer a corre-cuita i ben aviat, més d'hora les albergineres -que són més porugues- que les pebroteres, de vegades per Sant Joan i tot, ja floreixen i aconsegueixen quallar els primers fruits, que a contracor hem de tirar a terra per frenar el seu impuls reproductiu i obligar-les a enfortir abans les branques que hauran de suportar-ne després el pes desmesurat.
Tot i així, setmana rera setmana haurem d'estintolar-les amb pals, ferros, cordes -canyes no- i tot el que tinguem a l'abast perquè els fruits continuïn rebent el suc preuat que bomben les arrels i que els engreixa sense que vinclin i acabin trencant les tiges que els aguanten.
Com que les albergínies maduren al mateix temps que creixen, en comencem a collir al juliol, mentre que els pebrots, més confiats, no començaran a madurar fins que siguin adults, un mes més tard. Aquestes primeres albergínies, sense pebrots contemporanis amb qui anar junts a la brasa, van en canvi al forn, farcides de verdures o carn i cobertes de beixamel, convertides en una musaka estival.
A mitjan agost els pebrots ja no poden amagar-se més entre el fullam de les mates. Delatats per una vermellor intensa, atomacada, cauen pesants dins el cistell de l'hortolà per donar, primer, un nou gust i més color a les amanides, i després per coure's a la brasa amb les albergínies del seu temps. Uns i altres ompliran de frescor i delícies la cuina fins ben entrada la tardor, però quan arribi el fred només en tindrem record a través de les conserves i els congelats.
Per això és tan important conservar-los bé. Escalivem al foc els pebrots i les albergínies, rentats i sense eixugar, amb rama d'olivera i d'ametller, que fan molta flama i molta escalfor, que és el que convé per socarrimar-ne la pell i rostir-ne la carn.
La rama d'olivera és l'últim residu de l'esporga primaveral d'aquest arbre longeu i sofert, després que les cabres i els conills del corral se n'hagin menjat la fulla, tendra o seca, i n'haguem fet feixos que van la mar de bé per encendre un foc vigorós, mentre que la rama d'ametller hi aporta la mica de brasa necessària quan la flamarada decau.
Els pebrots, buits per dins, queden bleïts en un tres i no-res, mentre que les albergínies, més carnoses, ens obliguen a vetllar el foc durant una bona estona. Al capdavall, els enretirem i els emboliquem amb diaris perquè s'acabin de coure amb la pròpia escalfor unes quantes hores, i l'endemà, ja freds, els desemboliquem, els pelem, en fem tires i els congelem, bo i imaginant l'enyorança estival que ens produiran quan, un vespre gelat de gener, ressuscitin en una plata, amanits amb oli i sal.

8 d’oct. 2009

Les olors a pagès, segons Josep Pla

Transcric aquí un interessant i divertit fragment del llibre Els pagesos en què l'escriptor empordanès descriu amb gran meticulositat i ironia les olors que caracteritzen les cases de pagès del nostre país.

<
A la primavera, les masies, no fan cap olor. És l'època de l'abundància de les herbes molles i fresques. Ni les herbes ni les flors no fan cap olor a la primavera. Saturades de saba, plenes de sucs, viuen en la pura felicitat vegetal. És quan comencen a patir d'eixut, generalment parlant, que fan olor. Si no pateixen, no fan cap acte de presència. És el dolor el que produeix el seu perfum. L'olor de les coses naturals, com la forma d'aquestes coses, és la conseqüència de fortes tensions externes -la força d'aquestes coses davant el perill de l'asfíxia. En aquesta lluita, la mortalitat és vastíssima. La vida de les coses concretes depèn de l'atzar inextricable -és una simple badada del Gran Animal de la naturalesa. El perfum de les herbes i de les flors és el record de la seva supervivència.
Després vénen la sega i el batre. La força dels sols de l'estiu posa tot el món vegetal, en el secà, en perill de vida. El gra d'aresta i la palla fan una olor intensa -olor que s'esbrava ràpidament com s'esbrava el color de la palla en els túmuls funeraris dels pallers. L'esparceta, l'alfals, la trepadella, comencen de patir; la temperatura de les herbes augmenta; aquestes herbes semblen portar una tensió interna, que, en alliberar-se, s'exhala en perfum. Fa l'efecte que el perfum -de les flors, de les herbes- és la fatiga dels dolors passats, el cansament de la pròpia vida. En els marges agostats, tot fa una olor embriagant, calenta. L'olor dels fonolls dels camins, del llistó macilent, del xuclamel, de la farigola, del ginebró. Les pluges de setembre ja no són a temps de revifar les herbes. És una botànica cadavèrica que exhala un perfum de somni, un món de delícies.
Enmig d'aquesta densitat olfactiva apareixen les veremes, l'olor dels raïms, de la brisa, de la rapa del vi. El raïm és una de les resultants més extraordinàries de la naturalesa. La projecció d'elements destructius i malignes sobre la vinya és tan forta, que l'aparició d'un raïm de qualitat -i per tant, l'elaboració d'un vi de qualitat- és un miracle, una pura i simple propina del cel i de la terra.
A darrers d'estiu, avançant el setembre, es produeix a les masies un entrelligat d'olors de gran volum, d'una prodigiosa presència. És l'olor del graner, de la pallissa plena d'herbes seques, de la fruita madura, de les veremes del vi. A les portes dels masos es fa com un mur olfactiu que cal literalment travessar i adaptar-hi els sentits. Les persones de ciutat dotades de vitalitat i de bon gust aprecien aquestes aparicions, sobretot si no van massa acompanyades de l'emanació de les quadres dels animals, que a la tardor conserven encara una escalfor espessa. Les masies que tenen separades aquestes quadres en altres edificis són les més plausibles. L'arquitectura de les cases de pagès potser no ha tingut gaire en compte les separacions olfactives. Altres persones de la ciutat, en canvi, amb la pituïtària habituada a altres pressions, no poden resistir aquestes tan fortes, de tanta contundència. Tenen una mica de mareig -com si es trobessin davant d'un món diferent. Són persones de pituïtària monogràfica i especialitzada - potser una mica malaltissa.
Després, amb la ràpida declinació de l'any, es fan els primers grans focs de llenya, i, com que sovint les xemeneies de les masies no solen anar gaire bé, la casa s'impregna, fins en els llocs més recòndits, de les emanacions incisives del fum. És una olor que dura tot l'hivern i que va augmentant a mesura que el graner, la pallissa i el celler es van buidant de mercaderies. El fum avança sobre una buidor que va en augment. No hi hauria pas d'haver fum a les masies; però si n'hi ha, hom s'hi ha d'adaptar; no hi ha més remei. Si aquest fum prové de llenya verda, la seva presència és horrible; si és fum de llenya seca, i sobretot de bona llenya seca -olivera, roure, alzina-, la seva insídia sembla més lleugera.>>

Josep Pla, "Els pagesos", Obra Completa 8, Ed. Destino, Barcelona