8 d’oct. 2009

Les olors a pagès, segons Josep Pla

Transcric aquí un interessant i divertit fragment del llibre Els pagesos en què l'escriptor empordanès descriu amb gran meticulositat i ironia les olors que caracteritzen les cases de pagès del nostre país.

<
A la primavera, les masies, no fan cap olor. És l'època de l'abundància de les herbes molles i fresques. Ni les herbes ni les flors no fan cap olor a la primavera. Saturades de saba, plenes de sucs, viuen en la pura felicitat vegetal. És quan comencen a patir d'eixut, generalment parlant, que fan olor. Si no pateixen, no fan cap acte de presència. És el dolor el que produeix el seu perfum. L'olor de les coses naturals, com la forma d'aquestes coses, és la conseqüència de fortes tensions externes -la força d'aquestes coses davant el perill de l'asfíxia. En aquesta lluita, la mortalitat és vastíssima. La vida de les coses concretes depèn de l'atzar inextricable -és una simple badada del Gran Animal de la naturalesa. El perfum de les herbes i de les flors és el record de la seva supervivència.
Després vénen la sega i el batre. La força dels sols de l'estiu posa tot el món vegetal, en el secà, en perill de vida. El gra d'aresta i la palla fan una olor intensa -olor que s'esbrava ràpidament com s'esbrava el color de la palla en els túmuls funeraris dels pallers. L'esparceta, l'alfals, la trepadella, comencen de patir; la temperatura de les herbes augmenta; aquestes herbes semblen portar una tensió interna, que, en alliberar-se, s'exhala en perfum. Fa l'efecte que el perfum -de les flors, de les herbes- és la fatiga dels dolors passats, el cansament de la pròpia vida. En els marges agostats, tot fa una olor embriagant, calenta. L'olor dels fonolls dels camins, del llistó macilent, del xuclamel, de la farigola, del ginebró. Les pluges de setembre ja no són a temps de revifar les herbes. És una botànica cadavèrica que exhala un perfum de somni, un món de delícies.
Enmig d'aquesta densitat olfactiva apareixen les veremes, l'olor dels raïms, de la brisa, de la rapa del vi. El raïm és una de les resultants més extraordinàries de la naturalesa. La projecció d'elements destructius i malignes sobre la vinya és tan forta, que l'aparició d'un raïm de qualitat -i per tant, l'elaboració d'un vi de qualitat- és un miracle, una pura i simple propina del cel i de la terra.
A darrers d'estiu, avançant el setembre, es produeix a les masies un entrelligat d'olors de gran volum, d'una prodigiosa presència. És l'olor del graner, de la pallissa plena d'herbes seques, de la fruita madura, de les veremes del vi. A les portes dels masos es fa com un mur olfactiu que cal literalment travessar i adaptar-hi els sentits. Les persones de ciutat dotades de vitalitat i de bon gust aprecien aquestes aparicions, sobretot si no van massa acompanyades de l'emanació de les quadres dels animals, que a la tardor conserven encara una escalfor espessa. Les masies que tenen separades aquestes quadres en altres edificis són les més plausibles. L'arquitectura de les cases de pagès potser no ha tingut gaire en compte les separacions olfactives. Altres persones de la ciutat, en canvi, amb la pituïtària habituada a altres pressions, no poden resistir aquestes tan fortes, de tanta contundència. Tenen una mica de mareig -com si es trobessin davant d'un món diferent. Són persones de pituïtària monogràfica i especialitzada - potser una mica malaltissa.
Després, amb la ràpida declinació de l'any, es fan els primers grans focs de llenya, i, com que sovint les xemeneies de les masies no solen anar gaire bé, la casa s'impregna, fins en els llocs més recòndits, de les emanacions incisives del fum. És una olor que dura tot l'hivern i que va augmentant a mesura que el graner, la pallissa i el celler es van buidant de mercaderies. El fum avança sobre una buidor que va en augment. No hi hauria pas d'haver fum a les masies; però si n'hi ha, hom s'hi ha d'adaptar; no hi ha més remei. Si aquest fum prové de llenya verda, la seva presència és horrible; si és fum de llenya seca, i sobretot de bona llenya seca -olivera, roure, alzina-, la seva insídia sembla més lleugera.>>

Josep Pla, "Els pagesos", Obra Completa 8, Ed. Destino, Barcelona

Cap comentari: