10 de des. 2010

La confiança dels cavalls

Molt a desgrat seu, els cavalls són per naturalesa porucs i, per tant, desconfiats. Poc o molt, qualsevol èquid ho és. Quan sentim a dir que un cavall és “molt nerviós” hauríem d’entendre que és en realitat molt desconfiat. Aquesta desconfiança innata és conseqüència de la seva por ancestral a ser devorat, cosa que provoca la seva necessitat de fugir. Encara que avui dia aquesta circumstància no és habitual, hem de tenir present que el cavall és un animal molt antic, amb més de quaranta milions d’anys d’evolució, i fins fa poc temps era presa dels grans carnívors. Les seves parentes de la sabana, les zebres, continuen sent víctimes dels predadors. Sens dubte, és molt aviat encara perquè els èquids perdin la informació genètica que els fa sentir preses potencials i romandre sempre a l’aguait.

Quan fa uns cinc mil anys els homes van començar a domesticar cavalls per a l’agricultura, el transport o la guerra, els van donar protecció i seguretat implícites. Aquest i no un altre és el gran pacte entre ambdues espècies, un dels motors principals de la nostra civilització, i no hauria estat possible si els uns no poguessin satisfer les necessitats dels altres, d’una manera recíproca. Força a canvi de protecció. I malgrat la nostra protecció, la por dels cavalls no ha desaparegut del tot, tan sols s’ha transformat en desconfiança, capaç de provocar també la fugida però dins els límits de la protecció. Aquesta desconfiança varia en funció de la sang i es modifica d’acord amb els aprenentatges, però sempre és present o residual i explica bona part, si no la totalitat, dels comportaments habituals i sobretot puntuals dels cavalls.

Qualsevol cavall domesticat, quan no treballa i es troba establat o bé aviat dins un recinte que considera segur, es comporta d’una manera tranquil.la i troba en el menjar la seva font principal de satisfacció. Però el mateix cavall, quan decidim fer-lo treballar, pot oferir mostres de desconfiança proporcionals a les novetats o dificultats del treball i també a les aptituds o mancances de qui el faci treballar. Depenent de qui el meni o de què li faci fer, el mateix cavall tindrà un comportament o un altre. I això és així perquè només hi ha dues maneres d’apaivagar la desconfiança d’un cavall domesticat fora de la seva rutina herbívora: l’aprenentatge permanent i l’obtenció de la seva confiança.

Els cavalls només poden confiar en allò que han après que no constitueix un perill per a la seva integritat. Desconfien de tot el que desconeixen o no reconeixen, i per tant hem d’introduir-los o mostrar-los com més situacions, fenòmens o objectes sigui possible perquè s’adonin que no són cap amenaça. La seva gran capacitat d’aprenentatge ens permetrà tenir èxit sempre que siguem pacients, constants i decidits alhora. Però com que la realitat no és sempre previsible, el cavall ha d’afrontar periòdicament situacions o fenòmens desconeguts que fan aflorar de nou la seva desconfiança innata. En aquests casos, la confiança de l’animal en la persona que el mena, a peu pla i sobretot muntat, és cabdal perquè mantingui la calma o recuperi la tranquil.litat.

El cavall, quan treballa, pot fer-ho d’una manera rutinària o bé novedosa. Les rutines, perquè són conegudes, li agraden, o més ben dit, hi confia. Així, durant els exercicis a la pista hípica o mentre llaura la terra, es mostrarà normalment tranquil i confiat perquè són activitats conegudes amb poques possibilitats de generar sorpreses. Per contra, una cavalcada per paratges poc coneguts o les primeres ferrades tindran més o menys èxit si la persona que l’acompanya és capaç de donar-li més o menys confiança.

Per tot això, la dificultat més gran que afronta algú que comença a relacionar-se amb els cavalls és aconseguir donar-los confiança i seguretat sense conèixe’ls prèviament, cosa que s’aconsegueix fàcilment posant-nos dins la seva pell, parlant-los i actuant sempre amb paciència, decisió i bon tracte. Al cavall li agrada la pau, el neguit l’incomoda, però com que és poruc de mena, si es troba en llibertat buscarà la pau davant del perill per mitjà de la fugida, i si no pot fugir, perquè està domesticat, ens necessitarà per mantenir la calma, agraint amb voluntat i esforç la nostra confiança.