18 de nov. 2009

NANS I GEGANTS: LA COLLITA DE LES OLIVES



Aquesta setmana hem començat a collir les olives d’enguany i semblava que collíssim ametlles... Tots aquells fenòmens que associem normalment a la recol.lecció de les olives a la Segarra –la humitat, la boira, el vent o el fred– no han fet acte de presència aquest cop, sinó que regna una bonança inusual que ens permet feinejar amb roba d’estiu. En l’última i definitiva visita de l’any als oliverars, ens n’enduem per fi els fruits esperats que portarem sense dilació al molí per aixafar-les i obtenir-ne el suc daurat amb què cuinarem, amanirem o conservarem el menjar de l’any que ve.


La cerimònia de recol.lecció de les olives, que en el nostre cas són arbequines, evoca en part una visita a la barberia, en part una història de nans i gegants. A sota i a banda i banda de cada arbre, com si col.loquéssim una bata de perruquer al voltant del coll, disposem dues borrasses paral.leles on van caient les olives a mesura que pentinem les branques de l’oliver amb un petit rasclet, sense oblidar-nos de segellar la soca de l’arbre arran de terra amb un parell de sacs d’arpillera perquè cap oliva no marxi fora de la borrassa aprofitant el baixant de la soca.


Som quatre de colla -el Jaume, l’Eloi, l’Eva i jo- i com si fóssim nans pentinant amb rasclets la testa d’un gegant, ens col.loquem un a la creu de l’oliver per fer el dins, un altre al davant enfilat a la bancada i fent els dalts, i els altres dos a sota i a peu pla, fent els baixos en direccions oposades fins a trobar-se. Un cop alleugerit completament de fruit l’oliver, pleguem i arrosseguem les borrasses fins al següent arbre, que fa estona que s’espera bo i escoltant la música antiga que fem sonar al tros des del reproductor del cotxe.


Oliver rera oliver, avancem lentament fins al final del reng o filada, que és el lloc on aboquem el contingut d’una de les borrasses sobre l’altra construint un munt d’olives tot endevinant ja el nombre de sacs que podrem omplir fent-les entrar primer a braçades dins un cabàs i abocant-les després al sac.


De les diverses visites que fa el pagès a l’oliverar al cap de l’any, n’hi ha unes de més esperades i alhora més fugaces: és quan hi va per adobar-los, per ensofatar-los o també per llaurar-los després de les pluges desencrostant la terra i colgant l’herba nascuda. I després n’hi ha dues de més dràstiques i també més entretingudes: primer l’esporga, quan a la primavera es tallen les branques velles per estimular el creixement de les meses noves que fructificaran a l’estiu; i després, a la tardor, quan hi anem per fi a collir les olives durant uns quants dies en què, mentre treballem, anem esgranant converses banals a través de les quals qui sap si els arbres no es posen al dia en relació als temes i les persones de què han sentit a parlar any rere any, generació rere generació, mentre els descarregaven els fruits.


Només unes setmanes abans que el ritme vital dels vells olivers s’aturi temporalment i agafin, alleugerits, el son de l’hivern, confiem que la música amb què acompanyem la recol.lecció compensi, o si més no suavitzi, la inevitable pèrdua que els infligim.

Cap comentari: