GEGANTS DEL SEGLE XXI

De tan acostumats com estem a veure diàriament el nostre paisatge, de vegades ens costa valorar-lo com es mereix. Les persones que es van establir ara fa mil anys ens els diversos nuclis habitats de la Segarra, així com les més de trenta generacions que els van seguir fins fa només unes dècades, van convertir tota aquella terra boscosa de frontera, abrupta i solcada per valls i comalades, en un inacabable jardí romànic, de tramuntana a migdia i de llevant a ponent.

Amb l’única ajuda de les pròpies mans, les bèsties de càrrega i algunes eines senzilles com aixades, pales i cabassos, van aconseguir després de molts anys realitzar un feina titànica que avui dia només ens plantejaríem de fer amb la maquinària pesant de què disposem, bo i renunciant per descomptat a poder-la culminar amb l’harmonia que aquells primers colons van aconseguir.

Arrencar de bell antuvi el bosc omnipresent, modelar els vessants dels turons convertint-los en llargues escales de feixes per conrear, recollir la pedra aflorada per alçar centenars de quilòmetres d’amples i en alguns casos sorprenentment altes parets de marge, encaixant les pedres de qualsevol mida i forma, una a una, com peces de trencaclosques sense cap més argamassa que la terra i després les arrels dels arbres que hi plantaven, i finalment construir una de les xarxes de camins i senders més densa del nostre país, són feines que van saber i van poder fer gràcies a la seva saviesa ancestral, la seva força i determinació i el seu instint de supervivència.

Mil anys després, els habitants i els visitants de la Segarra, com també passa en altres indrets de Catalunya, encara ens podem emocionar si ens aturem a contemplar, amb calma i tranquil.litat, el que encara queda d’aquella obra popular extraordinària -la nostra particular muralla xinesa- que va començar dissortadament un procés de degradació encara no aturat per culpa de la mecanització ràpida i radical de les feines agrícoles i la consegüent despoblació dramàtica del món rural.

Moltes parets tantes vegades refetes i ara oblidades s’ensorren a cada aiguat desfent els bonics pentagrames que dibuixaven, mentre les notes musicals dels ametllers mai més esporgats són ara espectres vegetals mutilats per l’abandó. La major part de les pallisses i cabanes que van aixoplugar pagesos i bestiar durant segles són ara joguines de la pluja i el vent, i cada cop més els camins antics capriciosos flanquejats d’herbes i flors són sepultats per tones de grava, formigó i asfalt en benefici dels motors de combustió.

Pocs se’n planyen i molt pocs fan res. No hi ha subvencions –ni tan sols per als que malden per evitar-ho-, no hi ha plans d’actuació o protecció, no hi ha memòria.

L’únic futur que els gestors del nostre temps han projectat per al nostre paisatge és la construcció massiva de parcs eòlics que converteixen les crestes dels turons en simples peanyes dels aerogeneradors. D’aquesta manera el paisatge segarrenc deixa de ser l’objecte de la nostra contemplació per cedir amb impotència tot el protagonisme en l’horitzó a aquests gegants metàl.lics del segle XXI. L’energia eòlica és necessària per produir energia sense augmentar les emissions, però també necessitem poder continuar gaudint d’un paisatge únic i encara verge i, sobretot, la supervivència dels nuclis habitats que l’han conservat fins als nostres temps.

I malauradament els molins de vent no ajuden ni a una cosa ni a l’altra: comprometen l’únic valor present i futur que tenim –el paisatge- i no aporten ni feina ni nous habitants al territori envellit en què s’han instal.lat. L’únic valor, poc consistent, que comporta la seva arribada és una bossa anual de diners per a un grapat de propietaris afortunats i per a uns ajuntaments petits que passen sense problemes amb pressupostos ajustats.

No hi ha plans ideats perquè el paisatge, les cabanes, els marges i el nombrós patrimoni històric oblidat resultin beneficiats per la loteria eòlica -cosa que seria de justícia-, ans al contrari, temem raonablement que bona part d’aquests recursos seran destinats pels nostres gestors menys sensibles a urbanitzar cada cop més el nostre entorn rural, amb pavimentacions innecessàries de camins, enllumenats públics desproporcionats, poliesportius fantasmes o voreres anacròniques.

I, com a ironia del destí, fins i tot podria passar que alguns dels propietaris afortunats tinguessin la temptació d’invertir part de les seves retribucions anuals modificant el relleu i la composició de les seves antigues finques amb l’ajut, ara sí, de la moderna maquinària pesant.

El foc

A Cal Perelló avui mateix hem encès el foc que ja no hi deixarà de cremar fins a la primavera. A l'Ametlla, com per tot el nostre rodal, l'encesa de les llars i estufes de llenya sol coincidir amb les pluges de tardor, que refreden progressivament l'ambient i són el senyal que esperen els pagesos per començar a sembrar, primer el blat i després l'ordi, un cop mig assaonada la terra resseca de final d'estiu.
Encara que durant uns dies ens hi hem anat resistint i volíem ajornar aquesta petita cerimònia d'entronització dels freds, a la fi hem hagut de fer el cop de cap i anar a buscar tots els estris necessaris que vam desar mesos enrera, il.lusionats però també una mica enganyats pel miratge efímer de l'estiu.
Les pluges de tardor enguany s'han fet esperar una mica, però ja són aquí. En un clima tan extrem com el de la Segarra, en què les diverses estacions configuren paisatges completament diferents sobre la mateixa base, les pluges ho són tot. Marquen el calendari del pagès i també la quotidianeïtat dels pocs residents, especialment als petits pobles on encara hi ha vida.
Definitivament ens agrada que plogui, i mentre plou ens lliurem sense cap pressa ni renou -perquè volem que continuï plovent- a tasques reservades per als dies humits i plujosos, com ara trencar ametlles, fer les últimes conserves, asclar llenya o repassar la maquinària que caldrà fer servir, quan torni a lluir el sol, per sembrar els trossos.
El vi ja fa dies que va fent-se a les tines, les ametlles collides ja són seques i llestes per vendre... però encara queden les olives, l'últim fruit -juntament amb els bolets i els codonys de marge- al qual vagarà remullar-se pacientment abans de ser collit i que ens exigirà una dosi superior d'esforç físic per fer-ho.
Dins les cases encara no fa fred, perquè els vells murs gruixuts de pedra i morter de calç encara són un obstacle important, però la humitat que aporta la pluja amara la terra, se n'allibera i es filtra per trespols, teulades, portes i finestres. Aleshores, el foc resulta el millor antídot contra aquesta invasió incòmoda d'humitat, eixuga l'ambient i ens recomforta.
D'ara endavant, la primera feina del dia, abans i tot de donar de menjar a les bèsties, serà revifar el foc de la nit abans, escurar-ne les cendres i proveir-nos de llenya per al gasto del dia. Així, el foc ens marca el canvi d'estació, perquè més enllà de les quatre estacions meteorològiques, en els climes freds tenim dues macroestacions, caracteritzades l'una per l'absència i l'altra per la presència de l'ancestral foc de llenya.
En la macroestació del foc, els pobles encara s'omplen d'una flaire inconfusible que desprenen les xemeneies i els tiratges de les estufes, informants involuntaris de les cases habitades, sempre cremant la fusta excedent del bosc i també la d'alguns arbres fruiters com l'olivera o l'ametller.
Un observador atent del nostre paisatge podria preguntar-se per què les oliveres i els ametllers de les zones properes al litoral tenen un port molt més esponerós que el dels seus parents de l'interior del país. I és que, més enllà de tenir un ritme de creixement diferent per la variació de temperatures en cada lloc, les oliveres i els ametllers de l'interior s'han esporgat sempre més severament per obtenir-ne més llenya, perquè aquí el fred durava més i era més intens i hi havia qui no tenia res més que les branques dels seus arbres per cuinar i escalfar-se.
Durant uns quants mesos, fins a l'arribada del que hom anomena bon temps, la imatge, l'escalfor i l'olor del foc ens acompanyaran tothora, fins al punt que si ens desplacem sense mudar-nos de roba sempre se sabrà d'on venim i ens convertirem en un altre objecte evocador, més o menys molest, segons la pituïtària de qui ens repassi, del recolliment i la solitud de l'hivern.

De Masdebondia a Torà

Reprodueixo el relat que va fer l'Isidre Gabarró de Masdebondia per al llibre del
Josep Maria Santesmasses Homes i Llops (2004).

"Fa més o menys cent anys, el capellà que hi havia a Masdebondia, mossèn Anton, havia comprat una petita propietat amb oliveres que conreava el padrí de l'Isidre i produïa l'oli que anualment comsumia el mossèn.

Al cap d'uns anys mossèn Anton va marxar destinat a la parròquia de Torà. El padrí de l'Isidre va continuar menant les oliveres del mossèn i també procurava fer-li arribar l'oli tal com li havia encomanant mossèn Anton.

Així, quan havien passat les fredors més fortes i el dia es començava a allargar, el padrí de l'Isidre guarnia l'animal amb l'albarda i la sàrria, carregava cinquanta o setanta litres d'oli i marxava, encara fosc, passant per Granyena, Cervera i Sant Ramon fins arribar a Torà. A les dotze del migdia de sol ja solia ser a la rectoria, on dinava i feia estada fins l'endemà, que tornava a desfer el camí fins a Masdebondia.

Aquest recorregut, tot transportant l'oli, el realitzava cada any fins que va arribar l'hora en què el padrí es va fer més gran i ja va manar al seu fill (el pare de l'Isidre) que ho havia de fer ell. El fill mai no havia fet aquest recorregut, i com que no coneixia els camins per on havia de passar i els trencants que havia d'agafar, li va semblar que no se'n podria sortir d'arribar a Torà. Però el seu pare li va dir que no s'atabalés, que comencés a fer camí i que es deixés guiar per l'animal, que aquest ja el duria amb certesa fins al seu destí.

I així va ser com el pare de l'Isidre va fer el seu primer viatge per portar l'oli a mossèn Anton. Sortint de Masdebondia, l'animal va travessar la Segarra i no es va aturar fins que va ser davant mateix de la rectoria de Torà."