El foc

A Cal Perelló avui mateix hem encès el foc que ja no hi deixarà de cremar fins a la primavera. A l'Ametlla, com per tot el nostre rodal, l'encesa de les llars i estufes de llenya sol coincidir amb les pluges de tardor, que refreden progressivament l'ambient i són el senyal que esperen els pagesos per començar a sembrar, primer el blat i després l'ordi, un cop mig assaonada la terra resseca de final d'estiu.
Encara que durant uns dies ens hi hem anat resistint i volíem ajornar aquesta petita cerimònia d'entronització dels freds, a la fi hem hagut de fer el cop de cap i anar a buscar tots els estris necessaris que vam desar mesos enrera, il.lusionats però també una mica enganyats pel miratge efímer de l'estiu.
Les pluges de tardor enguany s'han fet esperar una mica, però ja són aquí. En un clima tan extrem com el de la Segarra, en què les diverses estacions configuren paisatges completament diferents sobre la mateixa base, les pluges ho són tot. Marquen el calendari del pagès i també la quotidianeïtat dels pocs residents, especialment als petits pobles on encara hi ha vida.
Definitivament ens agrada que plogui, i mentre plou ens lliurem sense cap pressa ni renou -perquè volem que continuï plovent- a tasques reservades per als dies humits i plujosos, com ara trencar ametlles, fer les últimes conserves, asclar llenya o repassar la maquinària que caldrà fer servir, quan torni a lluir el sol, per sembrar els trossos.
El vi ja fa dies que va fent-se a les tines, les ametlles collides ja són seques i llestes per vendre... però encara queden les olives, l'últim fruit -juntament amb els bolets i els codonys de marge- al qual vagarà remullar-se pacientment abans de ser collit i que ens exigirà una dosi superior d'esforç físic per fer-ho.
Dins les cases encara no fa fred, perquè els vells murs gruixuts de pedra i morter de calç encara són un obstacle important, però la humitat que aporta la pluja amara la terra, se n'allibera i es filtra per trespols, teulades, portes i finestres. Aleshores, el foc resulta el millor antídot contra aquesta invasió incòmoda d'humitat, eixuga l'ambient i ens recomforta.
D'ara endavant, la primera feina del dia, abans i tot de donar de menjar a les bèsties, serà revifar el foc de la nit abans, escurar-ne les cendres i proveir-nos de llenya per al gasto del dia. Així, el foc ens marca el canvi d'estació, perquè més enllà de les quatre estacions meteorològiques, en els climes freds tenim dues macroestacions, caracteritzades l'una per l'absència i l'altra per la presència de l'ancestral foc de llenya.
En la macroestació del foc, els pobles encara s'omplen d'una flaire inconfusible que desprenen les xemeneies i els tiratges de les estufes, informants involuntaris de les cases habitades, sempre cremant la fusta excedent del bosc i també la d'alguns arbres fruiters com l'olivera o l'ametller.
Un observador atent del nostre paisatge podria preguntar-se per què les oliveres i els ametllers de les zones properes al litoral tenen un port molt més esponerós que el dels seus parents de l'interior del país. I és que, més enllà de tenir un ritme de creixement diferent per la variació de temperatures en cada lloc, les oliveres i els ametllers de l'interior s'han esporgat sempre més severament per obtenir-ne més llenya, perquè aquí el fred durava més i era més intens i hi havia qui no tenia res més que les branques dels seus arbres per cuinar i escalfar-se.
Durant uns quants mesos, fins a l'arribada del que hom anomena bon temps, la imatge, l'escalfor i l'olor del foc ens acompanyaran tothora, fins al punt que si ens desplacem sense mudar-nos de roba sempre se sabrà d'on venim i ens convertirem en un altre objecte evocador, més o menys molest, segons la pituïtària de qui ens repassi, del recolliment i la solitud de l'hivern.