GEGANTS DEL SEGLE XXI

De tan acostumats com estem a veure diàriament el nostre paisatge, de vegades ens costa valorar-lo com es mereix. Les persones que es van establir ara fa mil anys ens els diversos nuclis habitats de la Segarra, així com les més de trenta generacions que els van seguir fins fa només unes dècades, van convertir tota aquella terra boscosa de frontera, abrupta i solcada per valls i comalades, en un inacabable jardí romànic, de tramuntana a migdia i de llevant a ponent.

Amb l’única ajuda de les pròpies mans, les bèsties de càrrega i algunes eines senzilles com aixades, pales i cabassos, van aconseguir després de molts anys realitzar un feina titànica que avui dia només ens plantejaríem de fer amb la maquinària pesant de què disposem, bo i renunciant per descomptat a poder-la culminar amb l’harmonia que aquells primers colons van aconseguir.

Arrencar de bell antuvi el bosc omnipresent, modelar els vessants dels turons convertint-los en llargues escales de feixes per conrear, recollir la pedra aflorada per alçar centenars de quilòmetres d’amples i en alguns casos sorprenentment altes parets de marge, encaixant les pedres de qualsevol mida i forma, una a una, com peces de trencaclosques sense cap més argamassa que la terra i després les arrels dels arbres que hi plantaven, i finalment construir una de les xarxes de camins i senders més densa del nostre país, són feines que van saber i van poder fer gràcies a la seva saviesa ancestral, la seva força i determinació i el seu instint de supervivència.

Mil anys després, els habitants i els visitants de la Segarra, com també passa en altres indrets de Catalunya, encara ens podem emocionar si ens aturem a contemplar, amb calma i tranquil.litat, el que encara queda d’aquella obra popular extraordinària -la nostra particular muralla xinesa- que va començar dissortadament un procés de degradació encara no aturat per culpa de la mecanització ràpida i radical de les feines agrícoles i la consegüent despoblació dramàtica del món rural.

Moltes parets tantes vegades refetes i ara oblidades s’ensorren a cada aiguat desfent els bonics pentagrames que dibuixaven, mentre les notes musicals dels ametllers mai més esporgats són ara espectres vegetals mutilats per l’abandó. La major part de les pallisses i cabanes que van aixoplugar pagesos i bestiar durant segles són ara joguines de la pluja i el vent, i cada cop més els camins antics capriciosos flanquejats d’herbes i flors són sepultats per tones de grava, formigó i asfalt en benefici dels motors de combustió.

Pocs se’n planyen i molt pocs fan res. No hi ha subvencions –ni tan sols per als que malden per evitar-ho-, no hi ha plans d’actuació o protecció, no hi ha memòria.

L’únic futur que els gestors del nostre temps han projectat per al nostre paisatge és la construcció massiva de parcs eòlics que converteixen les crestes dels turons en simples peanyes dels aerogeneradors. D’aquesta manera el paisatge segarrenc deixa de ser l’objecte de la nostra contemplació per cedir amb impotència tot el protagonisme en l’horitzó a aquests gegants metàl.lics del segle XXI. L’energia eòlica és necessària per produir energia sense augmentar les emissions, però també necessitem poder continuar gaudint d’un paisatge únic i encara verge i, sobretot, la supervivència dels nuclis habitats que l’han conservat fins als nostres temps.

I malauradament els molins de vent no ajuden ni a una cosa ni a l’altra: comprometen l’únic valor present i futur que tenim –el paisatge- i no aporten ni feina ni nous habitants al territori envellit en què s’han instal.lat. L’únic valor, poc consistent, que comporta la seva arribada és una bossa anual de diners per a un grapat de propietaris afortunats i per a uns ajuntaments petits que passen sense problemes amb pressupostos ajustats.

No hi ha plans ideats perquè el paisatge, les cabanes, els marges i el nombrós patrimoni històric oblidat resultin beneficiats per la loteria eòlica -cosa que seria de justícia-, ans al contrari, temem raonablement que bona part d’aquests recursos seran destinats pels nostres gestors menys sensibles a urbanitzar cada cop més el nostre entorn rural, amb pavimentacions innecessàries de camins, enllumenats públics desproporcionats, poliesportius fantasmes o voreres anacròniques.

I, com a ironia del destí, fins i tot podria passar que alguns dels propietaris afortunats tinguessin la temptació d’invertir part de les seves retribucions anuals modificant el relleu i la composició de les seves antigues finques amb l’ajut, ara sí, de la moderna maquinària pesant.