L'escalivada

Aprofitant que aquesta tarda plovia a l'Ametlla, ens hem posat a pelar, netejar i congelar una altra tongada de pebrots i albergínies que ahir vaig escalivar al foc de llenya. Mentre les temperatures es mantinguin positives de matinada, sense recular cap nit, encara n'haurem de rostir molts més, perquè enguany les plantes, tot i haver donat molts fruits, encara són ufanes.
La història de la nostra escalivada, que surt a taula gairebé tots els divendres de l'any, al vespre, acompanyant la truita casolana (de la qual ja en parlarem un altre dia) i el corder (que de vegades puja dels corrals de Verdú i d'altres baixa de les pastures de l'Espunyola), deia, és una història que comença al final de l'hivern, quan preparo els planters si són de llavor meva, o pels volts de Sant Isidre, a mitjan maig, quan compro les indefenses plantetes al mercat de Cervera i en acabat les colgo d'arrel a l'hort, arrenglerades en solcs a cada tres pams.
Al cap de dues setmanes en què semblaven parades, perquè concentraven tota la seva energia en adaptar-se i fer noves arrels, les pebroteres i les albergineres comencen a créixer a corre-cuita i ben aviat, més d'hora les albergineres -que són més porugues- que les pebroteres, de vegades per Sant Joan i tot, ja floreixen i aconsegueixen quallar els primers fruits, que a contracor hem de tirar a terra per frenar el seu impuls reproductiu i obligar-les a enfortir abans les branques que hauran de suportar-ne després el pes desmesurat.
Tot i així, setmana rera setmana haurem d'estintolar-les amb pals, ferros, cordes -canyes no- i tot el que tinguem a l'abast perquè els fruits continuïn rebent el suc preuat que bomben les arrels i que els engreixa sense que vinclin i acabin trencant les tiges que els aguanten.
Com que les albergínies maduren al mateix temps que creixen, en comencem a collir al juliol, mentre que els pebrots, més confiats, no començaran a madurar fins que siguin adults, un mes més tard. Aquestes primeres albergínies, sense pebrots contemporanis amb qui anar junts a la brasa, van en canvi al forn, farcides de verdures o carn i cobertes de beixamel, convertides en una musaka estival.
A mitjan agost els pebrots ja no poden amagar-se més entre el fullam de les mates. Delatats per una vermellor intensa, atomacada, cauen pesants dins el cistell de l'hortolà per donar, primer, un nou gust i més color a les amanides, i després per coure's a la brasa amb les albergínies del seu temps. Uns i altres ompliran de frescor i delícies la cuina fins ben entrada la tardor, però quan arribi el fred només en tindrem record a través de les conserves i els congelats.
Per això és tan important conservar-los bé. Escalivem al foc els pebrots i les albergínies, rentats i sense eixugar, amb rama d'olivera i d'ametller, que fan molta flama i molta escalfor, que és el que convé per socarrimar-ne la pell i rostir-ne la carn.
La rama d'olivera és l'últim residu de l'esporga primaveral d'aquest arbre longeu i sofert, després que les cabres i els conills del corral se n'hagin menjat la fulla, tendra o seca, i n'haguem fet feixos que van la mar de bé per encendre un foc vigorós, mentre que la rama d'ametller hi aporta la mica de brasa necessària quan la flamarada decau.
Els pebrots, buits per dins, queden bleïts en un tres i no-res, mentre que les albergínies, més carnoses, ens obliguen a vetllar el foc durant una bona estona. Al capdavall, els enretirem i els emboliquem amb diaris perquè s'acabin de coure amb la pròpia escalfor unes quantes hores, i l'endemà, ja freds, els desemboliquem, els pelem, en fem tires i els congelem, bo i imaginant l'enyorança estival que ens produiran quan, un vespre gelat de gener, ressuscitin en una plata, amanits amb oli i sal.