La confiança dels cavalls

Molt a desgrat seu, els cavalls són per naturalesa porucs i, per tant, desconfiats. Poc o molt, qualsevol èquid ho és. Quan sentim a dir que un cavall és “molt nerviós” hauríem d’entendre que és en realitat molt desconfiat. Aquesta desconfiança innata és conseqüència de la seva por ancestral a ser devorat, cosa que provoca la seva necessitat de fugir. Encara que avui dia aquesta circumstància no és habitual, hem de tenir present que el cavall és un animal molt antic, amb més de quaranta milions d’anys d’evolució, i fins fa poc temps era presa dels grans carnívors. Les seves parentes de la sabana, les zebres, continuen sent víctimes dels predadors. Sens dubte, és molt aviat encara perquè els èquids perdin la informació genètica que els fa sentir preses potencials i romandre sempre a l’aguait.

Quan fa uns cinc mil anys els homes van començar a domesticar cavalls per a l’agricultura, el transport o la guerra, els van donar protecció i seguretat implícites. Aquest i no un altre és el gran pacte entre ambdues espècies, un dels motors principals de la nostra civilització, i no hauria estat possible si els uns no poguessin satisfer les necessitats dels altres, d’una manera recíproca. Força a canvi de protecció. I malgrat la nostra protecció, la por dels cavalls no ha desaparegut del tot, tan sols s’ha transformat en desconfiança, capaç de provocar també la fugida però dins els límits de la protecció. Aquesta desconfiança varia en funció de la sang i es modifica d’acord amb els aprenentatges, però sempre és present o residual i explica bona part, si no la totalitat, dels comportaments habituals i sobretot puntuals dels cavalls.

Qualsevol cavall domesticat, quan no treballa i es troba establat o bé aviat dins un recinte que considera segur, es comporta d’una manera tranquil.la i troba en el menjar la seva font principal de satisfacció. Però el mateix cavall, quan decidim fer-lo treballar, pot oferir mostres de desconfiança proporcionals a les novetats o dificultats del treball i també a les aptituds o mancances de qui el faci treballar. Depenent de qui el meni o de què li faci fer, el mateix cavall tindrà un comportament o un altre. I això és així perquè només hi ha dues maneres d’apaivagar la desconfiança d’un cavall domesticat fora de la seva rutina herbívora: l’aprenentatge permanent i l’obtenció de la seva confiança.

Els cavalls només poden confiar en allò que han après que no constitueix un perill per a la seva integritat. Desconfien de tot el que desconeixen o no reconeixen, i per tant hem d’introduir-los o mostrar-los com més situacions, fenòmens o objectes sigui possible perquè s’adonin que no són cap amenaça. La seva gran capacitat d’aprenentatge ens permetrà tenir èxit sempre que siguem pacients, constants i decidits alhora. Però com que la realitat no és sempre previsible, el cavall ha d’afrontar periòdicament situacions o fenòmens desconeguts que fan aflorar de nou la seva desconfiança innata. En aquests casos, la confiança de l’animal en la persona que el mena, a peu pla i sobretot muntat, és cabdal perquè mantingui la calma o recuperi la tranquil.litat.

El cavall, quan treballa, pot fer-ho d’una manera rutinària o bé novedosa. Les rutines, perquè són conegudes, li agraden, o més ben dit, hi confia. Així, durant els exercicis a la pista hípica o mentre llaura la terra, es mostrarà normalment tranquil i confiat perquè són activitats conegudes amb poques possibilitats de generar sorpreses. Per contra, una cavalcada per paratges poc coneguts o les primeres ferrades tindran més o menys èxit si la persona que l’acompanya és capaç de donar-li més o menys confiança.

Per tot això, la dificultat més gran que afronta algú que comença a relacionar-se amb els cavalls és aconseguir donar-los confiança i seguretat sense conèixe’ls prèviament, cosa que s’aconsegueix fàcilment posant-nos dins la seva pell, parlant-los i actuant sempre amb paciència, decisió i bon tracte. Al cavall li agrada la pau, el neguit l’incomoda, però com que és poruc de mena, si es troba en llibertat buscarà la pau davant del perill per mitjà de la fugida, i si no pot fugir, perquè està domesticat, ens necessitarà per mantenir la calma, agraint amb voluntat i esforç la nostra confiança.

VIATGE A CAVALL

CASTELLS DE LA SEGARRA

Un autèntic viatge al món medieval, des de la vall del Corb fins al riu Llobregós

Cal Perelló, a l’Ametlla de Segarra, organitza el primer viatge amb cavalls que uneix els castells més emblemàtics de la Segarra i d’altres nuclis i monuments medievals de la comarca. Una cavalcada única de més de cent quilòmetres que ens permet recórrer durant tres, quatre o cinc dies, primer de sud a nord i després de nord a sud, l’antiga terra dels castells, tot admirant en silenci els camps de cereal, els marges, les cabanes de pedra i la diversitat de fauna i paisatge que la caracteritzen.

Pensada per a dos, tres o màxim quatre persones, amb o sense experiència i cavalcant una mitjana de sis hores diàries, en aquest viatge travessem els rius Cercavins, Ondara i Sió, i entre quinze i trenta pobles segarrencs, dinem sempre en ruta, i sopem, dormim i esmorzem en les cases rurals més acollidores de la zona. Lleugers d’equipatge (tot allò que us càpiga en unes alforges), pretenem ficar-nos dins la pell dels antics cavallers per fer un autèntic viatge al passat.






RUTA CURTA 3 DIES / 2 NITS

DIA 1: L’Ametlla de Segarra – Masdebondia – el Talladell – Altet – Ossó de Sió (25 km)
Sortim de Cal Perelló en direcció a Montornès de Segarra i d’aquí, seguint la vall del riu Cercavins, arribem al poble clos de Masdebondia, una antiga possessió de l’ordre del Temple que s’ha conservat intacta fins als nostres dies. Hi entrem a cavall per visitar-lo i després continuem fins al Talladell creuant el riu Ondara. Travessem el Talladell i ens dirigim a Altet, on ens aturem per fer un picnic i descansar. A la tarda continuem en direcció als plans de Conill, on veurem un antic poblat medieval avui abandonat i hi podrem observar el vol de les nombroses aus estepàries i rapinyaires que viuen en aquest indret silenciós i solitari. Des d’aquí, i quan sigui possible cavalcant camp a través, arribarem a Ossó de Sió. Sopem, dormim i esmorzem a Cal Guim.

DIA 2: Ossó de Sió – Bellver de Sió – Montroig – les Pallargues – les Sitges – Florejacs (18 km)
El segon dia recorrem una distància menor per poder visitar els tres castells del Sió. Després d’esmorzar sortim de Cal Guim d’Ossó cap al poble de les Pallargues, passant primer pels nuclis medievals d’Ossó, Bellver i Montroig. A les Pallargues fem visita guiada al castell i després continuem cap al castell de les Sitges pel tossal de Sant Cristòfol i la masia de Can Porta. Un cop al castell, desmuntem, fem un picnic i descansem, genets i cavalls, fins a primer hora de la tarda, en què iniciem el descens cap a Florejacs, on podrem visitar el castell (opcional) i recórrer a cavall i a peu un dels pobles medievals més ben conservats de la comarca. Ens allotjarem a Les Salades, on també soparem.

DIA 3: Florejacs – Concabella – l’Aranyó – la Curullada – Granyanella – Montornès – l’Ametlla (40 km)
Per als que hagin triat la versió curta d’aquesta ruta, aquesta és la jornada de retorn a Cal Perelló. És alhora la més llarga i la més emocionant perquè travessem completament la Segarra de nord a sud seguint antics camins de carro i ferradura i també, entre la sega i la sembra del cereal, molts trams de camp a través. Sortim aviat de Florejacs cap a Concabella, travessem el riu Sió i després ens aturem al castell de l’Aranyó, on va néixer l’escriptor Manuel de Pedrolo, per abeurar-hi els cavalls abans de fer cap al castell de la Curullada, a l’ombra del qual farem un picnic i descansarem genets i cavalls. A la tarda baixarem a la vall de l’Ondara, pujarem a Granyanella i ens dirigirem cap a Montornès de Segarra, des d’on accedirem a l’Ametlla pel camí de les Caelles.


RUTA MITJA 4 DIES / 3 NITS

DIES 1 I 2:
Els mateixos itineraris que la ruta curta 2 dies / 3 nits

DIA 3: Florejacs – Ratera – Concabella – Hostafrancs (20 km)
Aquest dia el dedicarem a recórrer a cavall la vall del Sió, passant per alguns dels seus nuclis i castells més ben conservats. Des de Florejacs ens dirigirem cap al sud fins al poble de Ratera, on podrem admirar l’antic castell reconvertit en molí. Després, a Concabella, ens trobarem amb un dels col.lossos de la Segarra, un gran castell que avui dia és un centre d’interpretació de la ruta. Aquí dinarem i descansarem, i a la tarda ens dirigirem primer a Torrefeta i després a Hostafrancs, on ens allotjarem a Cal Maso.

DIA 4: Hostafrancs – Montcortès – l’Aranyó – la Curullada – Granyanella – Montornès – l’Ametlla (25 kms)
En l’últim dia d’aquesta ruta sortim de la Cardosa en direcció a la Curullada, on tornarem a trobar un gran castell recentment restaurat però no visitable. Després davallem a la vall del riu Ondara, travessem el reguer i pugem fins a la vila closa de Granyanella, que recorrerem a cavall abans de fer cap a Granyena, que va ser la primera comanda templera de Catalunya. Hi fem un picnic i a la tarda tornem a l’Ametlla per Montornès de Segarra.


RUTA LLARGA 5 DIES / 4 NITS

DIES 1 I 2:
Els mateixos itineraris que la ruta curta 2 dies / 3 nits

DIA 3: Florejacs – Palou – Selvanera – Talteüll – Palouet (14 km)
Aquesta és la jornada més llarga i podríem dir salvatge de la ruta llarga de cinc dies i quatre nits, ja que travessarem tot el nord de la Segarra d’oest a est en direcció a la vall del Llobregós, travessant espais de gran riquesa natural pràcticament deshabitats, fins arribar al petit poble de Palouet, on sopem i dormim a la casa rural Can Cuadros.

DIA 4: Palouet – Vicfred – Sant Guim de la Plana – Castellmeià – la Cardosa (18 km)
Després d’esmorzar sortim de Can Cuadros en direcció a Vicfred, on podrem admirar l’últim gran castell de la ruta i després continuem cap a la vila closa de Sant Guim de la Plana, on fem un picnic. A la tarda reprenem la ruta cap al Llor i Castellmeià, la Prenyanosa i finalment el castell de la Cardosa, al poble del mateix nom, on sopem i dormim.

DIA 5: La Cardosa – la Curullada – Granyanella – Granyena – l’Ametlla de Segarra (20 km)
L’últim dia de ruta és molt relaxat. Sortim de la Cardosa en direcció a la Curullada, travessem el riu Ondara i pugem a la vila closa de Granyanella i després anem fins a Granyena, que va ser la primera comanda templera de Catalunya. Hi fem un picnic i a la tarda tornem a l’Ametlla per Montornès de Segarra.



Les dates de sortida sempre són obertes, però preferentment tots els dilluns, dimarts i dimecres, des del mes de març fins al mes de desembre. També es pot fer amb cavall propi. Els preus inclouen allotjament, manutenció de genets i cavalls i assegurança. No inclouen begudes ni ticket d’entrada als castells.

Més informació i reserves info@calperello.net

GEGANTS DEL SEGLE XXI

De tan acostumats com estem a veure diàriament el nostre paisatge, de vegades ens costa valorar-lo com es mereix. Les persones que es van establir ara fa mil anys ens els diversos nuclis habitats de la Segarra, així com les més de trenta generacions que els van seguir fins fa només unes dècades, van convertir tota aquella terra boscosa de frontera, abrupta i solcada per valls i comalades, en un inacabable jardí romànic, de tramuntana a migdia i de llevant a ponent.

Amb l’única ajuda de les pròpies mans, les bèsties de càrrega i algunes eines senzilles com aixades, pales i cabassos, van aconseguir després de molts anys realitzar un feina titànica que avui dia només ens plantejaríem de fer amb la maquinària pesant de què disposem, bo i renunciant per descomptat a poder-la culminar amb l’harmonia que aquells primers colons van aconseguir.

Arrencar de bell antuvi el bosc omnipresent, modelar els vessants dels turons convertint-los en llargues escales de feixes per conrear, recollir la pedra aflorada per alçar centenars de quilòmetres d’amples i en alguns casos sorprenentment altes parets de marge, encaixant les pedres de qualsevol mida i forma, una a una, com peces de trencaclosques sense cap més argamassa que la terra i després les arrels dels arbres que hi plantaven, i finalment construir una de les xarxes de camins i senders més densa del nostre país, són feines que van saber i van poder fer gràcies a la seva saviesa ancestral, la seva força i determinació i el seu instint de supervivència.

Mil anys després, els habitants i els visitants de la Segarra, com també passa en altres indrets de Catalunya, encara ens podem emocionar si ens aturem a contemplar, amb calma i tranquil.litat, el que encara queda d’aquella obra popular extraordinària -la nostra particular muralla xinesa- que va començar dissortadament un procés de degradació encara no aturat per culpa de la mecanització ràpida i radical de les feines agrícoles i la consegüent despoblació dramàtica del món rural.

Moltes parets tantes vegades refetes i ara oblidades s’ensorren a cada aiguat desfent els bonics pentagrames que dibuixaven, mentre les notes musicals dels ametllers mai més esporgats són ara espectres vegetals mutilats per l’abandó. La major part de les pallisses i cabanes que van aixoplugar pagesos i bestiar durant segles són ara joguines de la pluja i el vent, i cada cop més els camins antics capriciosos flanquejats d’herbes i flors són sepultats per tones de grava, formigó i asfalt en benefici dels motors de combustió.

Pocs se’n planyen i molt pocs fan res. No hi ha subvencions –ni tan sols per als que malden per evitar-ho-, no hi ha plans d’actuació o protecció, no hi ha memòria.

L’únic futur que els gestors del nostre temps han projectat per al nostre paisatge és la construcció massiva de parcs eòlics que converteixen les crestes dels turons en simples peanyes dels aerogeneradors. D’aquesta manera el paisatge segarrenc deixa de ser l’objecte de la nostra contemplació per cedir amb impotència tot el protagonisme en l’horitzó a aquests gegants metàl.lics del segle XXI. L’energia eòlica és necessària per produir energia sense augmentar les emissions, però també necessitem poder continuar gaudint d’un paisatge únic i encara verge i, sobretot, la supervivència dels nuclis habitats que l’han conservat fins als nostres temps.

I malauradament els molins de vent no ajuden ni a una cosa ni a l’altra: comprometen l’únic valor present i futur que tenim –el paisatge- i no aporten ni feina ni nous habitants al territori envellit en què s’han instal.lat. L’únic valor, poc consistent, que comporta la seva arribada és una bossa anual de diners per a un grapat de propietaris afortunats i per a uns ajuntaments petits que passen sense problemes amb pressupostos ajustats.

No hi ha plans ideats perquè el paisatge, les cabanes, els marges i el nombrós patrimoni històric oblidat resultin beneficiats per la loteria eòlica -cosa que seria de justícia-, ans al contrari, temem raonablement que bona part d’aquests recursos seran destinats pels nostres gestors menys sensibles a urbanitzar cada cop més el nostre entorn rural, amb pavimentacions innecessàries de camins, enllumenats públics desproporcionats, poliesportius fantasmes o voreres anacròniques.

I, com a ironia del destí, fins i tot podria passar que alguns dels propietaris afortunats tinguessin la temptació d’invertir part de les seves retribucions anuals modificant el relleu i la composició de les seves antigues finques amb l’ajut, ara sí, de la moderna maquinària pesant.